No importa creuar la línia de meta en primer lloc, el més important és gaudir de tot el camí recorregut que t’ha portat fins aquell punt…
Segurament aquests són els pensaments que recorren les nostres ments des que vam creuar la tant ansiada Finish Line de l’IronMan de Niça, el passat diumenge dia de Sant Joan.
Ara per ara les emocions inicials van minvant i donen pas a la racionalització i a la pressa de consciència de tot allò que hem aconseguit i que en un primer moment no són gens conscients…
Els 6 aventurers andorrans vam arribar de forma esglaonada a la magnífica ciutat de la Côte d’Azur , des d’una setmana abans alguns fins al dijous abans de la prova d’altres. Els nervis ja es palpaven des de feia setmanes: el gran repte de superar 3,8k nedant, 180k en bicicleta per un recorregut escarpat i finalment una marató per un passeig marítim bellíssim a priori però de ben segur que podia convertir-se en un infern.
El sextet el conformaven “el Míster” (Pere Marquina), el “Kenny” (Robert Buil), el “Hermanísimo” (Cesar Marquina), el “Medina Power” (Sergi Medina), el “Lechu” (Josep Estruga) y el “Ferranxu” (Ferran Gómez). Les sensacions inicials òbviament són diferents entre nosaltres: hi ha 3 màquines que s’estrenen (Kenny, Hermanísimo i Medina Power) i 3 més que ja saben el que significa patir 226k sota el sol (la resta).
Tot i així els nervis i les ganes de fer-ho bé són presents en tot moment, missatges per whatsapp, emails, trucades, la vida en definitiva que dona una competició d’aquest tipus.
Fotos de l’arribada a Niça, fotos de les bicicletes a la exposició de l’IronMan, fotos del mar agitat on nedarem… tot és Iron aquests dies: l’aire, el menjar, els “polvos” de malto que maten el nostre estómac però que carreguen les nostres bateries! Quines coses que fem els dies abans d’un gran esdeveniment! Semblem autòmats!
El divendres, D-2, quedem tots ben d’hora per anar a fer el reconeixement del recorregut a peu pel passeig marítim. Allà està el personal de Compressport juntament amb el Marcel Zamora i el Clemente Alonso, que seran els encarregats d’amenitzar el matí amb consells de com encarar els moments més durs que ens trobarem a la marató.
Els pros ens sorprenen per la seva amabilitat, senzillesa i bon humor i acabem la jornada amb una foto per immortalitzar el matí profitós.
Mentre el Míster va donant palique a Marcel, la resta ens posem al dia de les nostres coses: bàsicament el Suizo que està una mica desconnectat del país rep tota la informació rellevant de part del Kenny i de l’Hermanísimo! El millor de tot, seran papas en breu, així que en tenen una motivació addicional per donar-ho tot el diumenge.
Marxem a casa i agafem les nostres cabres per estirar les cames. Passeig de iaies pel carril de bici, sumant 20k a ritme caracolístic J i que tenen com a objectiu no deixar els muscles de les cames que s’adormin. Molta calor i foto de rigor amb el personal.
Ara toca menjar i descansar una estona ja que el Lechu, el Kenny i un servidor hem decidit anar a reconèixer els primers 100k de la bici per saber amb que haurem de lliutar el diumenge. Quedem a les 16.30, sense saber que arribarem a casa sobre les 20.30….
El reconeixement és prou fructífer: identifiquem que els primers 20k són plans, acte seguit tenim una pendent de 500m dura, que l’organització es podria haver estalviat, i una zona de fals pla fins el km 50. A partir d’aquí comença un portet prou dur i acte seguit un descens molt heavy amb corves, que amb el cotxe semblen prou perilloses. Un altre portet ens saludarà en acabar el descens i més pla.
Les idees ja estan al cap, més o menys, no volem sorpreses i cadascú maquina la seva pròpia estratègia! Ja quasi estem.
Dissabte és clarament un dia de nervis: alguns no volen saber res del món, d’altres es centren en la preparació del material pel check-in de la tarda, d’altres se’n van a nedar 15min per comprovar l’estat de la mar. Com es diu, “cada maestrillo tiene su librillo”.
Quedem en veure’ns tots a la sortida del check-in però com no, ningú m’espera! Ole ole! Ferran, ja ens veiem demà pel matí… okeeeeeeeey…. la parelleta feliç se’n va a menjar pasta i a dormir d’hora. Els altres a la seva i un servidor, sense més remei, se’n va a casa a llegir, a posar-se les compressores per relaxar les cames i a intentar calmar l’estòmac per fer-li entrar una mica més de carbos per demà…
Pasta amb tonyina, gall d’indi i a dormir, que toca llevar-se d’hora!
4.10 am. Dia D, finalment! El dia que tant de temps portem esperant, que tant de temps li hem dedicat per enfrontar-ho amb totes les garanties possibles. El whatsapp ja sona amb els missatges de Bon dia, els ànims i els últims recordatoris per no deixar-nos res de res.
Entrada en boxes, últims preparatius per deixar la bicicleta a punt, bidons, eines, barretes i entrepants, botes a les cales, mitjons que algú s’ha oblidat de posar a la bossa de la transició…. (gràcies a la senyoreta de les bosses blaves que me’ls va posar a lloc J). I ja queden menys de 15 minuts per la sortida.
Ens dirigim a la platja, plena de pedres que destrossen els peus però que donades les circumstàncies, ningú sent el més mínim dolor.
S’agiten els braços dels participants, el mar sembla a priori calmat però s’endevina cert mar de fons. L’espai de sortida sembla massa petit per 2800 participants (a mi que ja n’he fet dos em sembla ridícul l’espai, ens matarem a l’aigua).
Surten els pros. Ara sí que només falten 5 minuts. Els nervis deuen estar a flor de pell. Les sensacions són indescriptibles, ara estem davant el repte, esta just allà, 2 metres després de la sortida. No hi ha marxa enrere, ara és el moment d’omplir-se d’energia i donar-ho tot, ara és el moment de fotre collons!
Sortidaaaaaaaaaaaaaa!!!!!
2800 persones entrem a l’aigua de cop. Els primers 100 metres són agònics, no és qüestió de rebre cops, ara és literalment una supervivència, una situació en que a part de tractar de flotar, has d’esquivar els peus, les mans i els colzes de gent que, com tu, tracta de sobreviure. La ment s’ha de mantenir freda, dintre de l’angoixa s’ha de saber ser fred.
Passen els metres, ja no tractem de sobreviure, ara és només una constant lluita contra la resta. D’alguns et passen, d’altres els passes, ens desviem, tornem al camí, així, sense pressa però sense pausa passen els metres. Els dos dofins estan nedant com autèntiques bèsties (Mister i Hermanísimo), la resta ens estem intentant sortir del moment amb la major de les dignitats. La mar està prou moguda i costa endevinar la ubicació de les boies.
Primera volta, 2400m durs. Sortida de l’aigua, pedres que et destrossen els peus i un mar de fons que et deixa una mica estabornit. Ara només 1400m addicionals. Els superarem amb menys gent, nedant una mica més lliures. Alguns ja estaran a la bici, altres nedant, altres encara lluitant en la primera volta. Tots pensant i desitjant sortir de la mar i agafar la bici.
El cel està tapat, no hi ha gaire sol i enfilem la transició amb el dubte de si ens plourà en un recorregut tant exigent com el de la bici de Niça.
Els primers 20k són molt plans i gens exigents, fins que enfilem la primera rampa de la jornada. Més dura del què inicialment semblava en cotxe, gairebé són 500m que passen molt ràpid. I ara es comença amb el ritme. Al cap de 20k alguns veiem que membres de l’organització ens aconsellen baixar el ritme i veiem un noi tirat en una corba i que li estan practicant primers auxilis. En cap moment se’ns passarà pel cap que aquell gir va acabar amb la vida del noi britànic de 30 anys, notícia tristíssima i que l’organització no hauria de deixar passar d’aquesta forma tant banal.
Primer port que es fa dur per les cames, però que amb cap i cadència podem superar amb èxit. A la cima hi ha moltíssima boira que no deixar veure el magnífic paisatge nicenc, una llàstima. Avituallament i zona de fals pla, per posteriorment baixar a fons per unes carreteres no gaire bé asfaltades. Per a mostra la punxada del míster! Sort que alguns no vam punxar perquè havíem perdut, en un dels trams malament asfaltats, el pot amb les eines i els recanvis per la roda… sort!
Km 120 i les cames comencen a fer mal. Estem a una zona de pla en el què el drafting és una constant: els carrils són estrets, hi ha participants en tots dos sentits i molt de llest que s’aprofita de la feina d’altres. Què hi farem! Hem de seguir forts! Gir i tornem-hi. En breu comencem a pujar fins el km 145 més o menys, on ja comencem a baixar el port, amb molta força i ganes d’acabar el tram de bicicleta. Aquí les corbes són més perilloses i els frens oloren a cremat!
Ens queden 20k fins a la T2 i ara sí que és escandalós el drafting. Els jutges tracten d’acabar amb ell però literalment és impossible. Massa gent, massa poc carrils i moltes ganes de córrer (sí sí, crec que tots després del km 150 voldríem haver llençat la bici pel barranc… ).
Arribem a la transició , uns abans, altres després, tots amb ganes de fer-ho bé al segment més temut: la marató pel passeig marítim.
I ara això és supervivència pura. La temperatura ronda els 30 graus, el sol crema de valent, el cel no té ni un petit núvol que ens permeti un petit descans per la pell, el passeig s’endevina des del principi del recorregut, veiem on està el final, allà, lluny, ben lluny, i addicionalment sabem que haurem de passar per allà 4 cops! Realment és una tortura terrible els moments inicials, i per tant, el cap jugarà un paper fonamental.
42,2k de patiment, de calor, de dutxes pel passeig, de contemplació de cadàvers a ambdues bandes de la carretera, de suport els amics, dels coneguts i desconeguts que omplen els carrers de Niça, de voluntaris que et donen força i t’animen a continuar, de corredors aliens a la prova que tracten de competir amb tu durant la carrera sense pensar que tú portes més de 8-9 hores de competició i ells just acaben de sortir de casa frescos, del sofà i de l’aire acondicionat que manté la temperatura corporal al seu lloc, de tants i tants moments i persones que venen i van mentre tu estàs centrat en la teva respiració, sense saber si les onades són més o menys altes, si el color blau turquesa de l’aigua s’ha mogut cap a dintre o és més fosc, centrat en les passes que dones, en si podran aguantar els teus peus la calor abrasadora de l’asfalt, si no morirem de calor o cremats sota el sol, si les rampes ens deixaran sense forces ni per caminar.
En definitiva, la lluita del triatleta contra la seva ment. Això que sabem els que hem patit la marató després de 3.8k nedant i 180k en bici.
Aquesta lliuta que tots els companys hem superat amb escreix i ens ha permés creuar la línia d’arribada!
Ara sí que ho podem dir tots: SOM FINISHERS DE L’IRONMAN DE NIÇA 2013! Ho hem aconseguit, i el que és més important, ho hem gaudit!
Resultats finals:
– Ferran Gómez: 10h07min
– Josep Estruga: 10h38min
– Pere Marquina: 11h21min
– César Marquina: 11h30min
– Sergi Medina: 11h46min
– Robert Buil: 13h04min
Menció especial mereixen les dones de tots els que hem pogut participar en aquest esdeveniment, per la seva comprensió i paciència, per les hores que no ens han pogut veure perquè havíem d’entrenar, per aquelles escapades de cap de setmana que no s’han pogut realitzar donat que havíem de complir amb les planificacions assignades. Per tot així i per molt més, gràcies de tot cor!
Als respectius clubs, Serradells triatló i Triatló AnyósPark, pel suport i els seguiments.
Però sobretot, gràcies a tots per les ganes i l’esforç invertit.
Un plaer compartir moments així amb bona gent.
Ara ja sabeu el que hem de fer, pensar en el proper repte de 2014.
I recordeu, NO PAIN, NO GAIN!